A l’atenció de Noam Chomsky…

Benvolgut Noam,

M’adreço a tu, a través d’aquesta carta-ficció, amb tots els respectes i l’apreciació més sincera. Després de llegir fragments d’alguna obra teva ens comencem a conèixer, o si més no començo a conèixer part d’allò que penses, d’allò en què creus. A través de les teves paraules he recordat amb estupefacció perquè fugia, i encara sovint fujo, dels mitjans de comunicació sense trobar una sortida del laberint; he retrobat l’impotència envers allò que no podem controlar, allò que ens estigmatitza com a massa, allò que al cap i a la fi, ens defineix com a societat.

Chomsky i les guerres oblidades

Les ferides, la mort, la por, la destrucció, la ràbia, la venjança, l’impotència, l’odi, la tristesa, la buidor…. són elements lligats a totes les guerres del món. Conflictes entre pobles, conflictes entre ideologies, conflictes entre cultures… han estat i són una constant en la història de la humanitat. Després de tants anys no hem sabut ser capaços de trobar la fórmula per evitar-les i superar-les. Si que hem creat meravelles tècniques com els mitjans de comunicació. Que succeeix quan barregem la inherent cruesa d’una guerra amb la cerca constant de beneficis del model de propaganda?

Chomsky i la desinformació propagandística

Vivim en una societat que s’autoanomena de la informació, tot i que Mattelart prefereixi la nomenclatura “Societat dels sabers per a tots i per tots”, pel bombardeig constant i frenètic de notícies, informació… executat sobretot pels mitjans de comunicació. Però tot i la quanitat d’imatges, texts i similars que rebem, sabem que succeeix realment al món? Tenim una visió prou profunda, i exacta de tot plegat? Què veiem i llegim als mitjans de comunicació de masses? D’on surt la informació periòdica a partir de la qual s’articulen els mitjans i les nostres vides?

Jameson i l’ambigüitat postmoderna

La postmodernitat… retornem, un cop més, a la importància de les paraules. Sóm éssers postmoderns, que vivim una època confusa, que fuig de les grans veritats històriques i desconfia dels grans relats omnipresents. Sóm éssers que tendim al a hibridació, preferim l’anomenada cultura popular i relativitzem qualsevol veritat absoluta del passat, descentrant l’autoritat dels experts científics i intel·lectuals. Això és realment així? És tan fàcil definir la postmodernitat? Sóm éssers plenament postmoderns?

Baudrillard, Matrix i la realitat simulada

Milers de persones que van a treballar, tornen a casa, miren la televisió i llegeixen el diari, paguen factures, surten de festa, viatgen, i tornen a treballar… Ens recorda a alguna cosa… però res és el que sembla. Tot forma part d’un engany col·lectiu complex i ben treballat semblant al mite de la caverna de Plató, on els homes viuen enganyats dins la foscor d’una cova, veient passar ombres que representen la realitat. Aquí, les persones també resten a la foscor, però connectades mitjançant un cable endollat al seus cervells, dormen i viuen una il·lusió sofisticada, i molt realista. Les màquines són les que dominen el planeta, i les responsables de crear un món simulat molt aconseguit, on els homes resten enganyats però convençuts de la seva realitat fictícia.  Sona més complicat del que realment és, per sort, el tràiler de més avall ens ho explica (perdoneu els subtitols “xurruteros”) de manera clara i directa. El món de Matrix, el qual us recomano, més enllà de les piruetes, la violència i varis, està ple de referències mitològiques, filosòfiques i culturals. Una joia.

Wolf, teories, models i evolució

Hem vist en l’entrada sobre Stuart Hall que la percepció de l’esquema comunicatiu era força diferent a la què hem anat veient en altres autors com Lasswell, Lazarsfeld o Habermas. Wolf explica en la seva obra “La Investigación de la  comunicación de masas” aquestes diferències a partir de tres models de comunicació: el de la teoria de la informació, el semiòtic-informacional i el semiòtic-textual. A través d’aquesta divisió podem recórrer la història de la communication research i entendre les tendències dominants dins d’aquest breu però intens camí per les diferents i variades teories que han anat sorgint al respecte

Hall i la importància del receptor

Al món occidental ens passem hores mirant la televisió; informatius, sèries, pel·lícules, programes d’humor, programes del cor, documentals, publicitat… Fragments audiovisuals com aquest que podeu veure a continuació passen davant els nostres ulls, de manera continuada i constant. Però què veiem quan mirem la televisió? Què succeeix a nivell comunicatiu quan observem anuncis com aquest de Coca-cola? Què ens volen dir els seus creadors? Què captem nosaltres? Quines relacions establim després d’observar-lo? Quins valors emanen d’aquest muntatge audiovisual? Què percebem realment?  Què vol dir tot plegat?

Wolf, teoria crítica vs teoria administrativa

Passat l’equador de les lectures, comencem a dibuixar amb una mica més de claredat i perspectiva els estudis sobre comunicació i els seus mitjans. Però aquest camí no pot continuar sense fer una pausa en la teoria crítica. Ja hem conegut a Adorno i Horkheimer, i per tant, com a màxims representants d’aquesta, ens podem fer una idea d’aquesta reflexió crítica sobre els mitjans de comunicació, la cultura industrial que en deriva i la relació global d’aquests amb la societat. Mauro Wolf en la seva obra “La Investigación de la  comunicación de masas” estableix una comparació d’aquesta teoria, amb la corrent administrativa, representada per autors com Lazarsfeld.

Adorno i Horkheimer, la diversió distòpica

Imagineu un món on la felicitat i la diversió són els bens més preuats, aconseguits a base de no pensar, on el dolor i la tristesa no existeixen, o si més no s’oculten. Tot plegat s’aconsegueix destruint qualsevol font de reflexió; els llibres, la filosofia, la religió… Ens trobem davant d’una societat articulada a partir de televisions gegants i equips de so dolby surround (per assegurar una millor experiència envoltant). L’evasió que s’aconsegueix a través d’aquests aparells, amb un fil ininterromput d’emissió, proporciona un benestar aniquilant pels individus d’aquesta societat. No cal pensar, no cal patir… la vida succeeix pacíficament davant la pantalla de televisió, aquesta proporciona felicitat i tranquil·litat.  Els bombers provocadors d’incendis vetllen perquè aquesta pau proporcionada per la televisió no sigui destorbada per cap tipus de llibre, font inesgotable de reflexions inútils i plenes de patiment. Ray Bradbury descriu en la seva obra literària “Fahrenheit 451” aquesta societat distòpica, portada a la gran pantalla per François Truffaut. Si teniu temps, i encara no heu vist o llegit aquesta petita meravella, us la recomano!

 

Wolf, audiències i gratificacions

Per què hi ha sectors de població que prefereixen el diari a la televisió? Per què hi ha persones que no es perden el programa radiofònic “La segona hora” a Rac 1 i no escolten mai “Mediterranio” de Ràdio 3? Per què sovint no podem evitar enganxar-nos a un programa de televisió? Per què hi ha persones que prefereixen llegir el Periódico i no poden veure ni amb pintura La Vanguardia? Què ens porta a no mirar, llegir o escoltar un determinat mitjà de comunicació, i altres si?